Hi havia una vegada una parella de joves riallers, amables i amics dels seus amics que vivien en aquella ciutat llunyana que deia el poeta. En Joan i la Jana treballaven en un Centre Especial de Treball d’aquesta ciutat, emboirada a l’hivern i calorosa a l’estiu, però amb unes primaveres que enamoren. Doncs bé, la parella, sempre tan atenta a allò que passava al seu voltant, va escoltar un dia al Centre a una de les monitores parlar amb una altra de la falta que els feia una furgoneta. Que de tenir-la o no depenia un bonic projecte per al centre.
“Una furgoneta…”, “un bonic projecte…”. Va ser escoltar aquestes dues paraules quan el Joan i la Jana van començar a rumiar. Perquè si una cosa tenien ambdós, era aquest esperit solidari, aquell somriure que només ells saben regalar-te quan estàs trist. Pensa que pensaràs fins que un d’ells va exclamar:
-“Ja ho tinc! Aviat ve Nadal i no tenim cap Panera!. Fem-n’hi una de molt gran!”.
I l’altre respon:
-“I tant, i podem demanar a tots aquells senyors i senyores que comanden empreses que ens ajudin, que ens donin el que puguin”.
Ja està! L’havien encertada! Només comentar-ho a la direcció tot va ser una grata sorpresa i tothom va començar a treballar-hi. Del primer al darrer: trucades, fer números per la rifa, anar a buscar torrons, embotits, cava, melmelada, vi, trufes … tot per Lo Carro de Fato, nom que se’ls va acudir més tard, doncs calia un carro ben gros per transportar-la. A poc a poc la Panera es va anar fent gran, tothom donava alguna cosa.
Un cop la van exposar a l’aparador de la botiga, amb les llums de Nadal al fons i la música que s’escoltava, el Joan i la Jana somreien satisfets. Ara només calia SOMIAR amb l’objectiu final: QUE AMB ELLA ACONSEGUISSIN DINERS PER AQUESTA FURGONETA.
