Entrevistem el director de la companyia de teatre inclusiu La Màxima, que ens explica l’evolució del projecte i el paper de la xarxa IIAN, la xarxa internacional d’arts escèniques inclusives de la qual és sots president.
Què és La Màxima, avui?
Ara mateix, jo diria que La Màxima és una companyia amb voluntat professional o professionalitzadora dins del Servei Ocupacional de la Fundació Ilersis. Es podria entendre com un servei ocupacional més, però amb una singularitat molt clara: totes les hores de treball estan dedicades a la creació d’espectacles d’arts escèniques.
És la primera vegada —almenys jo no en tinc constància d’altres casos— que existeix un servei ocupacional d’arts escèniques. Això fa que encara estiguem definint moltes coses: quines passes haurem de fer, quin serà el futur del projecte… Fins i tot pot ser que d’aquí a quinze dies aquesta definició ja sigui diferent. És un projecte viu, en construcció constant.
Quan deixa de ser una activitat i es comença a pensar com una companyia?
Aquest pas es va donar de manera molt natural. La Màxima va començar com una activitat que es feia dins del centre, però aviat va aparèixer la voluntat de sortir, d’anar a la comunitat. Després, el projecte va anar trobant el seu lloc dins del teatre familiar o del teatre adreçat a tots els públics, i el pas lògic era retornar aquest producte cultural a la comunitat.
Si la companyia beu de la comunitat, és coherent que el que crea torni cap a la comunitat. Aquest recorregut ha estat clau per consolidar el projecte.
Què ha contribuït més a la consolidació de La Màxima en els darrers anys?
Crec que hi ha diversos factors. En primer lloc, el context social: és un bon moment per parlar d’inclusió i accessibilitat. Se’n parla molt i s’hi estan fent esforços reals.
En segon lloc, l’obertura de mirada de la pròpia Fundació Ilersis, que ha entès que la cultura també pot ser un producte dins de l’entitat, no només un complement. I finalment, les ganes i la capacitat dels mateixos artistes, que han trobat un camí i tenen moltes coses a explicar.
Quin impacte ha tingut La Màxima dins la Fundació Ilersis?
És difícil valorar-ho perquè es viu amb molta naturalitat, però crec que l’impacte és gran. La Màxima, com a companyia, rep constantment l’ajuda i la col·laboració de la resta de serveis de la Fundació. El vestuari es construeix amb el suport del grup de costura; quan necessitem objectes o escenografia, la gent que treballa la fusta ens construeix caixes, estructures i materials.
Hi ha una relació molt simbiòtica, i això fa que, a poc a poc, les arts escèniques vagin entrant dins del servei ocupacional com una feina real.
Quanta gent hi ha darrere de La Màxima?
El grup estable que treballa de manera quotidiana està format per 12 persones. Però si pensem en tot el que implica una producció, fàcilment podem parlar de 20 o 25 persones, i en alguns projectes concrets fins i tot d’unes 80.
Ens pots posar un exemple d’aquest treball col·lectiu?
Un exemple molt clar és La Sirena del Segre. La construcció de la cua de la sirena va començar fa quatre anys i hi van participar tots els grups: dibuixant i retallant escates, construint el cos del titella, elaborant materials. Després, el grup estable de La Màxima s’ha encarregat de la manipulació.
És un titella de gran format que necessita quatre persones alhora, cosa que implica molta coordinació i treball de moviment personal per després traslladar-lo al titella. En total, en aquest projecte hi han participat unes 80 persones.
Com neixen les obres de La Màxima?
Les idees apareixen o bé per provocació dins del grup o perquè sorgeix una inquietud compartida. La Sirena del Segre, per exemple, neix del desig de fer La Sireneta, però vam veure que no tenia sentit reproduir el relat de Disney.
El repte va ser trobar una raó lògica perquè una sirena sortís del mar que no fos enamorar-se d’un xicot. Vam trigar gairebé dos anys a arribar a la idea que la sirena surt perquè el mar està tan brut que s’està morint.
A partir d’aquí vam començar a construir tot el discurs: què diu la sirena, a qui s’adreça, què denuncia, què passa amb la contaminació. Tot això ho treballem molt vinculat a la conscienciació ambiental i als objectius de desenvolupament sostenible. En total, hem trigat quatre anys a construir un titella i un discurs que se sostingui. Tot es fa molt a poc a poc.
La Màxima forma part de la xarxa IIAN. Què és i per què és important?
IIAN forma part d’Assitej, l’Associació Internacional de Teatre per a Infants i Joves, creada l’any 1965. Actualment, Assitej és present en uns 90 països, i dins d’aquesta estructura s’han creat diverses xarxes de treball. IIAN és la primera xarxa internacional de teatre inclusiu. El seu objectiu és posar en contacte artistes d’arreu del món per compartir experiències, recursos i metodologies, tant per crear espectacles accessibles com per promoure la presència d’artistes amb discapacitat als escenaris.
Quin paper hi jugues dins de la xarxa IIAN?
Des de fa més d’un any soc sots-president de la xarxa IIAN. És una xarxa internacional molt diversa, amb presència de països com Nigèria, Itàlia, Xipre, Pakistan, Noruega, Dinamarca, el Regne Unit i Luxemburg, entre d’altres.
La realitat de cada país és molt diferent. En molts casos, es tracta de persones que treballen en festivals o en la gestió de cultura i arts escèniques als seus territoris. En el meu cas, vinc de gestionar una companyia formada íntegrament per persones amb discapacitat intel·lectual dins d’un servei ocupacional, i això sorprèn especialment perquè no és un model gaire habitual a escala internacional.
Què és el que més els sorprèn del vostre model?
Sobretot l’autodeterminació. El fet que les persones amb discapacitat intel·lectual puguin decidir quin espectacle volen fer. No és el director qui decideix què s’ha de construir. El que fem les persones que estem al capdavant és provocar, generar inquietud, fer que en parlin, fer assemblees, preguntar si hi estan d’acord o no, què matisarien.
Això sorprèn molt, sobretot en altres contextos on el funcionament habitual és que una companyia té una idea, busca els diners per dur-la a terme i després busca les actuacions. En el nostre cas, com que tenim el paraigua de la Fundació Ilersis, podem tirar endavant projectes que no només tenen a veure amb la creació d’un espectacle, sinó també amb tot un treball pedagògic, d’acompanyament i d’educació en valors.
Cada projecte implica parlar d’història, de geografia, de per què passen les coses, sempre molt vinculat a temes com la discriminació, la cultura de la pau o els drets humans. Això fa que haguem d’investigar molt més enllà de l’escena.
Què heu après del contacte amb altres països?
El projecte de La Màxima el vaig explicar per primera vegada en un streaming en un festival a Nigèria. Allà, una de les preguntes que més em feien era si les persones amb discapacitat acabaven fent d’arbre. I jo responia: no, és que a la nostra companyia totes les persones tenen discapacitat. I si en algun moment fan d’arbre, aquella escena és l’escena més important.
Aquí treballem perquè, depenent de les habilitats de cada artista, allò que cadascú ha decidit fer —sigui una acció de tres segons o de tres minuts— tingui recorregut i importància dins de l’obra. No hi ha presències decoratives. Cada aparició a escena té sentit i dignitat.
Això sorprèn molt en alguns països, probablement perquè la situació de les persones amb discapacitat és semblant a la que podíem tenir aquí fa quaranta o cinquanta anys. En canvi, en països com Dinamarca o el Regne Unit ens hi emmirallem, perquè fa molt més temps que hi ha actors i actrius amb discapacitat als escenaris convencionals. Allà ja són referents i ja no es pregunta si fan d’arbre, perquè entenen que, sigui quin sigui el paper, al treball de cada artista se li donarà la dignitat que li correspon en el moment que és a escena.
Com assegureu que tothom pugui participar i sentir-se protagonista?
Aquesta és la filosofia primera, primigènia, de La Màxima. Tothom que vulgui participar ha de tenir dret a participar. Potser no en tots els espectacles, però sempre busquem la manera que això sigui possible.
Un exemple és Un conte enrere. La idea inicial va sorgir perquè un dels artistes va dir que volia fer un espectacle sobre la guerra d’Ucraïna. A partir d’aquí ho vam posar en assemblea i vam decidir que, en lloc de centrar-nos en una guerra concreta, parlaríem de la guerra en general. I llavors vam preguntar: dins d’aquesta història, quin paper us agradaria fer?
Com aconseguiu donar forma a l’obra?
Treballem molt a través de la improvisació. Són molt bons improvisant, però després passa una cosa curiosa: els agrada tant improvisar que l’endemà recordar què havien fet el dia abans costa una mica. Tot i així, a poc a poc, cadascú va decidint el seu personatge. Hi ha personatges que, d’entrada, costa molt imaginar dins de la història. Recordo una companya que va dir: «jo vull fer de cartera». Al principi no ens encaixava una cartera dins d’un relat d’uns nens a l’escola on esclata una guerra, però hi vam trobar el sentit. Per què ha de sortir una cartera? Què ve a fer? Porta una carta? A qui la porta? A través de preguntes anem construint les escenes. I com que les escenes les han construït ells i elles, després les poden defensar amb molta tranquil·litat.
Quina és la línia que separa actors i personatges?
El concepte d’abstracció entre actor i personatge és una dificultat important. Entendre que en un moment estan fent un personatge, però que ells són actors i actrius, i que el que hi ha damunt de l’escenari no són ells com a persones. Això costa molt. Però alhora té un valor afegit molt gran: com que no estan intentant “fer” un personatge, tot el que passa a escena és veritat. El que fan en aquell moment és sempre veritat. I això és meravellós.
Com reacciona el públic davant del teatre inclusiu?
El nostre públic habitual, gràcies al programa municipal Educació a l’abast, ha estat sobretot la primera infància. I això és molt interessant perquè la primera infància no té una mirada discapacitadora. Veu un gall, veu un gat, veu el que passa a escena, però no veu la persona ni la seva dificultat.
Quan aquesta experiència la portes fora d’aquest públic infantil i la trasllades a la població en general, passen coses molt significatives. En un espectacle de recitació poètica que fem, per exemple, molta gent es queda sorpresa que els artistes de La Màxima puguin recitar poesia o fer un espectacle visual acompanyat de recitació poètica. Això, a moltes persones, els treu una mica l’estigma del davant dels ulls. Al final, un artista és un artista. Si hi connectes, per la raó que sigui, és igual la dificultat que tingui.
Quins reptes i projectes de futur tens per a La Màxima?
Un dels objectius clars és formar part d’una proposta de servei ocupacional, crear la metodologia perquè ho pugui ser i després poder-la explicar, compartir i replicar en altres entitats. Que altres entitats entenguin que les arts escèniques són molt transversals i que dins d’un ocupacional es poden generar molts oficis diferents, perquè al teatre hi ha molts oficis possibles. Però, per a mi, el repte més important té a veure amb el context polític i social actual.
En quin sentit?
Em preocupa molt la involució social que estem vivint, cap a on s’adrecen les polítiques internacionals i quins punts de vista s’estan imposant quan afecten col·lectius als quals ens ha costat molt adquirir drets. Ara estem treballant en una proposta molt impactant, que ens genera molt de moviment intern, que és crear un espectacle sobre l’extermini de les persones amb discapacitat durant l’Holocaust nazi. Amb l’augment de l’extrema dreta, tinc la sensació que estem anant cap aquí. Ara hi ha molta sensibilització, però em fa por que drets aconseguits a base de molta lluita puguin desaparèixer en pocs anys amb una sola llei.
Quin paper juga la xarxa IIAN en aquest moment i de cara al futur?
Per a mi és molt important poder compartir el projecte de La Màxima amb altres persones de la xarxa IIAN. És molt bonic quan et van preguntant on sou, què esteu fent ara, cap on aneu, perquè també s’adonen que és un projecte que està acompanyat per una entitat i que no depèn exclusivament de subvencions.
Un dels problemes greus que hi ha en molts projectes d’inclusió és que, quan s’acaben els diners per subvencionar, el projecte cau. Aquest no és el cas de La Màxima, perquè els projectes els fem i sempre tenim el suport de la Fundació Ilersis. I això, compartit dins de la xarxa, també és molt valuós.
Què diries a algú que vol crear un projecte de teatre inclusiu?
El primer que li diria és que, si és d’aquí a prop, vingui a conèixer La Màxima i el projecte, que el pugui veure de primera mà i que li expliquem com s’ha generat.
Però també li diria que segueixi la xarxa IIAN, sigui a través d’Instagram o a través de les xarxes d’Assitej, que pregunti i que comparteixi les seves inquietuds i els seus projectes. Hi ha molta gent arreu del món treballant perquè això sigui possible. Ningú està sol.