Pisos amb un màxim de cinc residents, habitacions individuals i vida de barri per a persones amb grans necessitats de suport. És el model de Casa Meva, que la Fundació Privada Ilersis aplica des de 2022 en quatre llars de Lleida. Parlem amb Marc Prat, responsable del projecte.
Com va arribar el projecte Casa Meva a la Fundació Ilersis?
Plena Inclusión va impulsar uns programes pilot just abans de la pandèmia. Nosaltres ens hi vam apuntar, però tot es va aturar. Després, Plena Inclusión va dissenyar el projecte Mi Casa a escala estatal, amb l'objectiu d'obrir noves oportunitats a persones amb discapacitat i grans necessitats de suport, i Dincat, que el coordinava a Catalunya, ens va proposar participar-hi.
Què us va portar a dir que sí?
Ens hi vam llançar amb una bena als ulls perquè no sabíem a què ens comprometíem. Però sí que sabíem que era un projecte per transformar els serveis d’habitatge i donar oportunitats a persones amb grans necessitats de suport a la comunitat. I això s’alineava molt amb els valors d’Ilersis, que sempre ha treballat amb el focus en l’atenció centrada en la persona.
Com ha evolucionat el projecte des d'aleshores?
El projecte pilot de Casa Meva va començar el 2022 en set comunitats autònomes i va durar fins al 2024. A Catalunya, les entitats participants, amb l'acompanyament de Dincat, el vam valorar molt positivament i vam arribar a un acord amb la Generalitat per donar-li continuïtat mitjançant una subvenció per al 2025 i 2026. Durant aquests anys, estem treballant per consolidar-lo com a servei dins de la cartera de serveis socials, i hem gravat un documental perquè siguin les mateixes persones amb discapacitat qui expliquin en primera persona què és el Casa Meva.
En què es diferencia Casa Meva d'una llar residència tradicional?
Els habitatges del Casa Meva estan dins d'una comunitat de veïns, i les persones que hi viuen participen activament de la vida de l’escala i del barri. A més, les unitats de convivència són de màxim 5 persones, amb habitacions individuals. Això és el que el diferencia d'una llar residència convencional.
Quin perfil tenen les persones participants i com es decideix qui pot accedir al projecte?
El 60 % han de tenir grans necessitats de suport, és a dir, un grau 3 de dependència o més d'un 75% de discapacitat.
En dos dels nostres habitatges vam acompanyar persones en un procés de desinstitucionalització. Eren persones que feia temps que vivien en serveis de llar residència i que volien canviar d'habitatge. Algunes tenen trastorns de conducta o trastorn de l'espectre autista, i necessitaven un espai més íntim, més integrat a la comunitat, més cuidat i amb una atenció més individualitzada. Ho demanaven i estaven preparades per fer el pas.
En els altres dos habitatges vam proposar a persones d'Ilersis i a les seves famílies un procés de prevenció de la institucionalització.
Què vol dir això?
Són persones que vivien a casa seva i que ens havien manifestat que, a mitjà o llarg termini, necessitarien suport a l'habitatge. En lloc de passar per una llar residència amb unitats de convivència de 12 o 24 persones, els vam proposar un habitatge del Casa Meva.
Com a curiositat, en un dels habitatges, al passeig de Ronda, hem pogut donar servei a 5 persones que ja vivien al barri. Tenen grans necessitats de suport, però com que ja coneixien el barri, la farmàcia, el forn de pa..., s'hi han pogut desenvolupar molt bé des del primer dia. Amb el nostre suport s'han mantingut en el seu entorn natural, però fent una vida independent dels seus familiars.
Com sabeu si les persones d'una unitat de convivència seran compatibles?
Treballem colze a colze amb els altres serveis d'Ilersis: el servei de terapia ocupacional, el servei ocupacional d'inserció i l'equip multidisciplinari de suport del centre especial de treball. Coneixem molt bé les persones i ens coordinem amb els referents del seu programa individual per valorar si poden funcionar.
Com van ser els inicis? Com vau trobar els pisos?
Teníem un pis de lloguer on vivien persones molt autònomes, amb un suport intermitent, però no s'ajustaven al perfil del projecte. Aquestes persones estaven preparades per fer un pas més cap a la vida independent i van passar a viure en habitatges amb una altra mena de suport. I en aquell pis vam acompanyar a fer un procés de desinstitucionalització a persones amb grans necessitats de suport. Després vam anar obrint la resta d'habitatges de manera escalonada.
En un inici vam buscar pisos de lloguer, sense deixar de banda el lloguer social a través de l'Empresa Municipal d'Urbanisme o de l'Agència Catalana de l'Habitatge. Dels quatre pisos actuals, un és en propietat, dos de lloguer privat i un de lloguer social a través de l'EMAU.
Qui ho ha posat més fàcil són les persones amb discapacitat; qui ho ha posat més difícil, la burocràcia.
Va ser fàcil posar en marxa els habitatges?
No. Qui ho ha posat més fàcil són les persones amb discapacitat; qui ho ha posat més difícil, la burocràcia. El projecte marca unes condicions: habitacions individuals per a tothom i habitatges practicables, amb els banys accessibles: portes amples, dutxes a peu pla, piques adaptades...
S'havia de trobar un habitatge prou gran, en una finca amb ascensor, i que et deixessin adaptar el bany. El projecte ja preveia un suport per adaptar els habitatges, però no tots els propietaris et deixen fer-ho ni fas una reforma amb un contracte de lloguer de dos anys. Això requereix que tothom hi estigui d'acord i una visió a més llarg termini, i el projecte inicialment era per a tres anys.
Molts condicionants…
Al final, és una decisió de l'entitat: apostar per aquest model. Tenim tres anys, però podrà Ilersis donar-li continuïtat? Com ho fem perquè sigui sostenible després del projecte? Aquí hi ha la clau.
Un dels principis és que la persona prengui decisions sobre la seva pròpia vida, però, fins a quin punt pot decidir?
Ho poden decidir tot, sempre que segueixin les normes que tots hem de seguir en societat. Però, en principi, han de poder decidir-ho tot. Els professionals d'atenció directa hi som per guiar-los en el que és correcte i el que no. Si vols menjar precuinat cada dia, no pot ser perquè tindràs un problema de salut, i t'ho he de fer entendre perquè acabis decidint tu mateix no menjar malament cada dia. Aquesta pedagogia també s'ha de traslladar a les famílies, perquè n'hi ha que no estan del tot preparades perquè la persona prengui totes les decisions.
Una de les innovacions del projecte són dues noves figures d'atenció a les persones: la facilitadora i la connectora comunitària.
Com ho feu?
Una de les innovacions del projecte són dues figures noves d'atenció a les persones: la facilitadora i la connectora comunitària. A partir del vincle, de converses i de l'observació del dia a dia amb els professionals d'atenció directa, detectem els interessos, les necessitats i els desitjos de cada persona.
No parlo de "m'agradaria viatjar a Punta Cana", perquè això a mi també m'agradaria i no és viable. Parlo de coses com "m'agradaria anar a fer un cafè sol". És una persona amb grans necessitats de suport que mai no ha anat sola a fer un cafè a un bar, però és un desig que té. Doncs l'acompanyem perquè sigui possible
Els professionals han deixat de fer una feina purament assistencial i ara acompanyen les persones perquè prenguin millors decisions.
Quin paper tenen els professionals i què ha canviat en la seva manera de treballar?
Els professionals han deixat de fer una feina purament assistencial i ara acompanyen les persones perquè prenguin millors decisions. Per exemple, al metge, qui s’ha d’expressar és l’usuari, no la persona que l’acompanya. O a l’autobús, és la persona amb discapacitat qui ha de prémer el botó i ser conscient que baixa a la pròxima parada. Semblen coses insignificants, però per a ells tenen molt de significat. El professional hi és, però no per suplantar-los en allò que poden fer.
Us heu trobat amb pors o resistències inicials per part de la comunitat o les famílies?
Les famílies, per l'estima que tenen al seu familiar, volen que guanyi autonomia, però alhora tenen por que li passi alguna cosa. El veïnat es pregunta qui vindrà a viure al bloc: “A veure si algú serà agressiu o farà alguna cosa que no toca”. Però quan et presentes a la primera reunió de veïns amb les persones que hi aniran a viure, la gent canvia. I, a mesura que compartim moments, la cosa es transforma. Hi ha persones amb discapacitat que compleixen les normes de convivència molt millor que moltes persones sense discapacitat. Hem girat la truita a còpia de ser-hi. Quan hi ets, la gent perd l’estigma pel camí.
Com treballeu la relació amb el barri, els comerços, les activitats culturals, l'oci i les xarxes veïnals?
Intentem fer les compres als comerços del barri, on podem anar a peu. Si comprem el pa sempre és a la mateixa pastisseria, establim una relació de confiança amb la botiguera, i potser el dia de demà una persona hi pot anar sola.
No volem que se'ns tracti de manera paternalista, volem ser un ciutadà més.
El que sí que trobem a vegades són actituds paternalistes: "Atenc primer el noi o la noia d'Ilersis perquè és una persona amb discapacitat". No. Pot esperar per comprar el pa com qualsevol altre ciutadà. No volem que se'ns tracti de manera paternalista, volem ser un ciutadà més. Que sigui una relació natural, de convivència saludable.
Després d'aquests anys d'experiència, les persones que viuen en habitatges de Casa Meva són més felices?
Sí, tothom coincideix que la seva qualitat de vida ha millorat. Durant el projecte pilot estatal, l'INICO, l'Institut Universitari d'Integració en la Comunitat de la Universitat de Salamanca, que investiga sobre la discapacitat, va comparar les persones del projecte amb persones que no hi participaven. En el 90 % dels casos es van observar canvis positius: més participació en les tasques domèstiques, oci i compres, més capacitat per prendre decisions i molts menys problemes de conducta.
En definitiva, el model centrat en la persona i més comunitari millora la qualitat de vida.
És un model econòmicament sostenible?
Una plaça del Casa Meva pot ser una mica més cara, però indirectament estalvia més recursos dels que gasta. Si t’acompanyen de manera individualitzada a tenir bons hàbits i a estar més integrat en la comunitat, tens més salut física i mental, i això vol dir menys ús de recursos públics. Per exemple, si disminueixen els trastorns de conducta, s’estalvien diners al sistema de salut. Tot va lligat.
Què hauria de canviar en les polítiques públiques perquè Casa Meva deixi de ser un model excepcional?
El projecte s'hauria d'incorporar a la cartera de serveis socials, i les persones haurien de poder escollir el model de vida que desitgen. Hem de passar d’un sistema centrat en el servei a un sistema centrat en les persones: són els suports els que s’han d’adaptar a cada persona, i no al revés. La reforma de la llei de discapacitat i dependència va en aquesta direcció, però la burocràcia hauria d’acompanyar més. Esperem que l’Administració consolidi el servei i que moltes altres entitats se sumin al model.
