Si haguessis de resumir en una sola frase que significa qualitat, què diries?

Qualitat és cuidar les persones i els serveis amb rigor, respecte pel medi ambient i coherència amb els valors socials que ens defineixen.

I com es concreta? Què és el primer que et mires quan vols saber si un procés està funcionant amb qualitat?

El primer que miro és l’efecte real en les persones: incidències, reclamacions, nivell de satisfacció… i si allò que fem s’ajusta al que hem promès als nostres usuaris, famílies i clients.

Ens pots donar exemple d’alguna millora que hàgiu aplicat?

En una auditoria interna vam detectar maneres diferents de registrar la satisfacció del client.  A partir d’aquí vam unificar el formulari i el circuit de comunicació, cosa que ens ha permès compartir informació entre equips i reaccionar abans.

Quina manera utilitzeu per implicar els equips en la millora contínua?

El que més ens funciona és donar als equips veu i responsabilitat. Compartir dades amb ells, acordar objectius senzills i deixar clar que les seves propostes són clau. Quan veuen que confiem en el seu criteri i que la qualitat no és “d’un departament”, sinó que la qualitat som tots, la implicació neix de manera natural.

Quina és l’eina que més us ha ajudat a millorar la gestió de la qualitat?

Les auditories i els espais de seguiment amb els equips: revisar plegats què fem, què funciona i què no, i deixar-ho per escrit amb plans d’acció. Pot sonar poc “tecnològic”, però aquesta mirada sistemàtica és el que realment ha fet créixer la gestió de la qualitat a Ilersis.

Parlem de certificacions. Quines certificacions té actualment Ilersis?

Actualment, treballem amb un sistema de gestió integrat que inclou diverses certificacions de qualitat i medi ambient que orienten la nostra manera de treballar, tant als serveis socials com a l’àrea industrial.

En concret?

Treballem amb l’ISO 9001 de Gestió de la Qualitat, que ens ajuda a tenir els processos definits, escoltar la satisfacció d’usuaris, famílies i clients, gestionar incidències i treballar amb la lògica de la millora contínua. A això s’hi suma l’ISO 14001 de Gestió Ambiental, que ens permet identificar i reduir els principals impactes ambientals any rere any. També disposem de l’ISO 14064, centrada en el càlcul i la reducció dels gasos d’efecte hivernacle.

I en l’àmbit de la fusta?

Comptem amb la certificació PEFC, que garanteix la traçabilitat de la fusta de gestió forestal sostenible, així com les acreditacions NIMF15 i el registre ROEMBA, necessaris per als embalatges de transport i exportació. A més, disposem del Distintiu de Garantia de Qualitat Ambiental (DGQA), una ecoetiqueta de la Generalitat que certifica que el producte es fabrica amb respecte pel medi ambient en totes les fases.

Què suposa la renovació del Distintiu de Qualitat Ambiental?

Renovar el DGQA vol dir que una tercera part independent ha revisat de nou els nostres productes de fusta i ha confirmat que continuen complint uns criteris ambientals molt exigents: origen de la fusta, processos, ús de recursos o gestió de residus.  Per nosaltres és una manera de dir, amb aval extern, que el nostre compromís ambiental és real i sostingut en el temps.

Com us afecta que el DGQA formi part ara de la Global Ecolabelling Network? Què canvia?

Aquesta integració ens afavoreix molt. Significa que l’ecoetiqueta que fem servir a Ilersis s’ha avaluat amb criteris internacionals i es reconeix com una ecoetiqueta tipus I de primer nivell mundial.

Això és important per a combatre el greenwashing?

Molt. Els clients saben que no és un segell inventat, sinó que forma part d’una xarxa que combat les ecoetiquetes poc rigoroses. A més, amb clients d’altres territoris, és més fàcil que entenguin el valor del distintiu, perquè GEN és un idioma comú en el món de les ecoetiquetes.

Quin és el principal repte com a responsable de qualitat dins d’una entitat tan diversa com Ilersis?

Construir un sistema de qualitat que tothom senti seu: que serveixi de la mateixa manera a les residències, al centre ocupacional, a l’àrea de formació o l’àrea industrial. Que no es percebi com “més feina” i que ajudi de veritat a millorar el dia a dia de les persones. Al final, la idea és clara: la qualitat no és d’un departament, la qualitat som tots.

Cap a on vols portar el sistema de qualitat d’Ilersis en els pròxims anys?  

M’agradaria que el sistema fos encara més senzill, més digital i més connectat amb el nostre impacte social i ambiental. Que parlar de qualitat a Ilersis no sigui només parlar de normes, sinó de com el que fem transforma la vida de les persones amb discapacitat, acompanya les famílies i cuida l’entorn.

The post Gabriela Araguzo: “La qualitat no és d’un departament, la qualitat som tots” appeared first on Ilersis.

Què és La Màxima, avui?

Ara mateix, jo diria que La Màxima és una companyia amb voluntat professional o professionalitzadora dins del Servei Ocupacional de la Fundació Ilersis. Es podria entendre com un servei ocupacional més, però amb una singularitat molt clara: totes les hores de treball estan dedicades a la creació d’espectacles d’arts escèniques.

És la primera vegada —almenys jo no en tinc constància d’altres casos— que existeix un servei ocupacional d’arts escèniques. Això fa que encara estiguem definint moltes coses: quines passes haurem de fer, quin serà el futur del projecte… Fins i tot pot ser que d’aquí a quinze dies aquesta definició ja sigui diferent. És un projecte viu, en construcció constant.

Quan deixa de ser una activitat i es comença a pensar com una companyia?

Aquest pas es va donar de manera molt natural. La Màxima va començar com una activitat que es feia dins del centre, però aviat va aparèixer la voluntat de sortir, d’anar a la comunitat. Després, el projecte va anar trobant el seu lloc dins del teatre familiar o del teatre adreçat a tots els públics, i el pas lògic era retornar aquest producte cultural a la comunitat.

Si la companyia beu de la comunitat, és coherent que el que crea torni cap a la comunitat. Aquest recorregut ha estat clau per consolidar el projecte.

Què ha contribuït més a la consolidació de La Màxima en els darrers anys?

Crec que hi ha diversos factors. En primer lloc, el context social: és un bon moment per parlar d’inclusió i accessibilitat. Se’n parla molt i s’hi estan fent esforços reals.

En segon lloc, l’obertura de mirada de la pròpia Fundació Ilersis, que ha entès que la cultura també pot ser un producte dins de l’entitat, no només un complement. I finalment, les ganes i la capacitat dels mateixos artistes, que han trobat un camí i tenen moltes coses a explicar.

Quin impacte ha tingut La Màxima dins la Fundació Ilersis?

És difícil valorar-ho perquè es viu amb molta naturalitat, però crec que l’impacte és gran. La Màxima, com a companyia, rep constantment l’ajuda i la col·laboració de la resta de serveis de la Fundació. El vestuari es construeix amb el suport del grup de costura; quan necessitem objectes o escenografia, la gent que treballa la fusta ens construeix caixes, estructures i materials.

Hi ha una relació molt simbiòtica, i això fa que, a poc a poc, les arts escèniques vagin entrant dins del servei ocupacional com una feina real.

Quanta gent hi ha darrere de La Màxima?

El grup estable que treballa de manera quotidiana està format per 12 persones. Però si pensem en tot el que implica una producció, fàcilment podem parlar de 20 o 25 persones, i en alguns projectes concrets fins i tot d’unes 80.

Ens pots posar un exemple d’aquest treball col·lectiu?

Un exemple molt clar és La Sirena del Segre. La construcció de la cua de la sirena va començar fa quatre anys i hi van participar tots els grups: dibuixant i retallant escates, construint el cos del titella, elaborant materials. Després, el grup estable de La Màxima s’ha encarregat de la manipulació.

És un titella de gran format que necessita quatre persones alhora, cosa que implica molta coordinació i treball de moviment personal per després traslladar-lo al titella. En total, en aquest projecte hi han participat unes 80 persones.

Com neixen les obres de La Màxima?

Les idees apareixen o bé per provocació dins del grup o perquè sorgeix una inquietud compartida. La Sirena del Segre, per exemple, neix del desig de fer La Sireneta, però vam veure que no tenia sentit reproduir el relat de Disney.

El repte va ser trobar una raó lògica perquè una sirena sortís del mar que no fos enamorar-se d’un xicot. Vam trigar gairebé dos anys a arribar a la idea que la sirena surt perquè el mar està tan brut que s’està morint.

A partir d’aquí vam començar a construir tot el discurs: què diu la sirena, a qui s’adreça, què denuncia, què passa amb la contaminació. Tot això ho treballem molt vinculat a la conscienciació ambiental i als objectius de desenvolupament sostenible. En total, hem trigat quatre anys a construir un titella i un discurs que se sostingui. Tot es fa molt a poc a poc.

La Màxima forma part de la xarxa IIAN. Què és i per què és important?

IIAN forma part d’Assitej, l’Associació Internacional de Teatre per a Infants i Joves, creada l’any 1965. Actualment, Assitej és present en uns 90 països, i dins d’aquesta estructura s’han creat diverses xarxes de treball. IIAN és la primera xarxa internacional de teatre inclusiu. El seu objectiu és posar en contacte artistes d’arreu del món per compartir experiències, recursos i metodologies, tant per crear espectacles accessibles com per promoure la presència d’artistes amb discapacitat als escenaris.

Quin paper hi jugues dins de la xarxa IIAN?

Des de fa més d’un any soc sots-president de la xarxa IIAN. És una xarxa internacional molt diversa, amb presència de països com Nigèria, Itàlia, Xipre, Pakistan, Noruega, Dinamarca, el Regne Unit i Luxemburg, entre d’altres.

La realitat de cada país és molt diferent. En molts casos, es tracta de persones que treballen en festivals o en la gestió de cultura i arts escèniques als seus territoris. En el meu cas, vinc de gestionar una companyia formada íntegrament per persones amb discapacitat intel·lectual dins d’un servei ocupacional, i això sorprèn especialment perquè no és un model gaire habitual a escala internacional.

Què és el que més els sorprèn del vostre model?

Sobretot l’autodeterminació. El fet que les persones amb discapacitat intel·lectual puguin decidir quin espectacle volen fer. No és el director qui decideix què s’ha de construir. El que fem les persones que estem al capdavant és provocar, generar inquietud, fer que en parlin, fer assemblees, preguntar si hi estan d’acord o no, què matisarien.

Això sorprèn molt, sobretot en altres contextos on el funcionament habitual és que una companyia té una idea, busca els diners per dur-la a terme i després busca les actuacions. En el nostre cas, com que tenim el paraigua de la Fundació Ilersis, podem tirar endavant projectes que no només tenen a veure amb la creació d’un espectacle, sinó també amb tot un treball pedagògic, d’acompanyament i d’educació en valors.

Cada projecte implica parlar d’història, de geografia, de per què passen les coses, sempre molt vinculat a temes com la discriminació, la cultura de la pau o els drets humans. Això fa que haguem d’investigar molt més enllà de l’escena.

Què heu après del contacte amb altres països?

El projecte de La Màxima el vaig explicar per primera vegada en un streaming en un festival a Nigèria. Allà, una de les preguntes que més em feien era si les persones amb discapacitat acabaven fent d’arbre. I jo responia: no, és que a la nostra companyia totes les persones tenen discapacitat. I si en algun moment fan d’arbre, aquella escena és l’escena més important.

Aquí treballem perquè, depenent de les habilitats de cada artista, allò que cadascú ha decidit fer —sigui una acció de tres segons o de tres minuts— tingui recorregut i importància dins de l’obra. No hi ha presències decoratives. Cada aparició a escena té sentit i dignitat.

Això sorprèn molt en alguns països, probablement perquè la situació de les persones amb discapacitat és semblant a la que podíem tenir aquí fa quaranta o cinquanta anys. En canvi, en països com Dinamarca o el Regne Unit ens hi emmirallem, perquè fa molt més temps que hi ha actors i actrius amb discapacitat als escenaris convencionals. Allà ja són referents i ja no es pregunta si fan d’arbre, perquè entenen que, sigui quin sigui el paper, al treball de cada artista se li donarà la dignitat que li correspon en el moment que és a escena.

Com assegureu que tothom pugui participar i sentir-se protagonista?

Aquesta és la filosofia primera, primigènia, de La Màxima. Tothom que vulgui participar ha de tenir dret a participar. Potser no en tots els espectacles, però sempre busquem la manera que això sigui possible.

Un exemple és Un conte enrere. La idea inicial va sorgir perquè un dels artistes va dir que volia fer un espectacle sobre la guerra d’Ucraïna. A partir d’aquí ho vam posar en assemblea i vam decidir que, en lloc de centrar-nos en una guerra concreta, parlaríem de la guerra en general. I llavors vam preguntar: dins d’aquesta història, quin paper us agradaria fer?

Com aconseguiu donar forma a l’obra?

Treballem molt a través de la improvisació. Són molt bons improvisant, però després passa una cosa curiosa: els agrada tant improvisar que l’endemà recordar què havien fet el dia abans costa una mica. Tot i així, a poc a poc, cadascú va decidint el seu personatge. Hi ha personatges que, d’entrada, costa molt imaginar dins de la història. Recordo una companya que va dir: «jo vull fer de cartera». Al principi no ens encaixava una cartera dins d’un relat d’uns nens a l’escola on esclata una guerra, però hi vam trobar el sentit. Per què ha de sortir una cartera? Què ve a fer? Porta una carta? A qui la porta? A través de preguntes anem construint les escenes. I com que les escenes les han construït ells i elles, després les poden defensar amb molta tranquil·litat.

Quina és la línia que separa actors i personatges?

El concepte d’abstracció entre actor i personatge és una dificultat important. Entendre que en un moment estan fent un personatge, però que ells són actors i actrius, i que el que hi ha damunt de l’escenari no són ells com a persones. Això costa molt. Però alhora té un valor afegit molt gran: com que no estan intentant “fer” un personatge, tot el que passa a escena és veritat. El que fan en aquell moment és sempre veritat. I això és meravellós.

Com reacciona el públic davant del teatre inclusiu?

El nostre públic habitual, gràcies al programa municipal Educació a l’abast, ha estat sobretot la primera infància. I això és molt interessant perquè la primera infància no té una mirada discapacitadora. Veu un gall, veu un gat, veu el que passa a escena, però no veu la persona ni la seva dificultat.

Quan aquesta experiència la portes fora d’aquest públic infantil i la trasllades a la població en general, passen coses molt significatives. En un espectacle de recitació poètica que fem, per exemple, molta gent es queda sorpresa que els artistes de La Màxima puguin recitar poesia o fer un espectacle visual acompanyat de recitació poètica. Això, a moltes persones, els treu una mica l’estigma del davant dels ulls. Al final, un artista és un artista. Si hi connectes, per la raó que sigui, és igual la dificultat que tingui.

Quins reptes i projectes de futur tens per a La Màxima?

Un dels objectius clars és formar part d’una proposta de servei ocupacional, crear la metodologia perquè ho pugui ser i després poder-la explicar, compartir i replicar en altres entitats. Que altres entitats entenguin que les arts escèniques són molt transversals i que dins d’un ocupacional es poden generar molts oficis diferents, perquè al teatre hi ha molts oficis possibles. Però, per a mi, el repte més important té a veure amb el context polític i social actual.

En quin sentit?

Em preocupa molt la involució social que estem vivint, cap a on s’adrecen les polítiques internacionals i quins punts de vista s’estan imposant quan afecten col·lectius als quals ens ha costat molt adquirir drets. Ara estem treballant en una proposta molt impactant, que ens genera molt de moviment intern, que és crear un espectacle sobre l’extermini de les persones amb discapacitat durant l’Holocaust nazi. Amb l’augment de l’extrema dreta, tinc la sensació que estem anant cap aquí. Ara hi ha molta sensibilització, però em fa por que drets aconseguits a base de molta lluita puguin desaparèixer en pocs anys amb una sola llei.

Quin paper juga la xarxa IIAN en aquest moment i de cara al futur?

Per a mi és molt important poder compartir el projecte de La Màxima amb altres persones de la xarxa IIAN. És molt bonic quan et van preguntant on sou, què esteu fent ara, cap on aneu, perquè també s’adonen que és un projecte que està acompanyat per una entitat i que no depèn exclusivament de subvencions.

Un dels problemes greus que hi ha en molts projectes d’inclusió és que, quan s’acaben els diners per subvencionar, el projecte cau. Aquest no és el cas de La Màxima, perquè els projectes els fem i sempre tenim el suport de la Fundació Ilersis. I això, compartit dins de la xarxa, també és molt valuós.

Què diries a algú que vol crear un projecte de teatre inclusiu?

El primer que li diria és que, si és d’aquí a prop, vingui a conèixer La Màxima i el projecte, que el pugui veure de primera mà i que li expliquem com s’ha generat.

Però també li diria que segueixi la xarxa IIAN, sigui a través d’Instagram o a través de les xarxes d’Assitej, que pregunti i que comparteixi les seves inquietuds i els seus projectes. Hi ha molta gent arreu del món treballant perquè això sigui possible. Ningú està sol.

The post Jaume Belló: “A La Màxima, els espectacles no els decideix el mercat sinó els artistes” appeared first on Ilersis.

Quin és el teu paper a la Fundació Ilersis?

— Formo part de l’oficina tècnica de Brigades de serveis de la Fundació Privada Ilersis. Des del gener d’aquest any, el meu paper consisteix en la coordinació i supervisió de personal i de producció del nou servei de reparació de contenidors, palets i elements de plàstic, mitjançant soldadura amb fil de polipropilè (PP) i polietilè d’alta densitat (PEHD). Per altra banda, duc a terme altres tasques al departament com ara la gestió i coordinació del parc de vehicles de l’entitat, la supervisió tècnica d’Agroilersis i el suport administratiu en facturació, seguiment treballadors/es, comunicats de treball i manteniments.

Quan vas començar a treballar-hi i què et va motivar a formar part del projecte d’Ilersis?

— Em vaig incorporar a la Fundació el març de 2023. Durant molts anys vaig treballar en la direcció tècnica i productiva d’una explotació agropecuària, però amb el temps vaig adonar-me que necessitava un canvi: aquella feina ja no em motivava com abans. Volia una tasca més orientada a les persones i formar part d’un projecte amb nous reptes, compromès amb la inclusió i la transformació social.

Algunes persones de la Fundació Privada Ilersis m’havien parlat del seu projecte i me’n van transmetre la il·lusió. Quan se’m va presentar l’oportunitat, hi vaig presentar la candidatura.

En què consisteix aquest nou servei de reciclatge de plàstic? Quin tipus de tasques feu?

— El servei consisteix a reparar contenidors, palets, dipòsits, boxs, caixes i altres elements de plàstic mitjançant soldadura amb fil de polipropilè (PP) i polietilè d’alta densitat (PEHD), amb l’objectiu d’allargar-ne la vida útil i recuperar-ne la seguretat i l’estanquitat. Treballem amb màquines extrusores que garanteixen unions sòlides i de qualitat.

Què us va portar a impulsar aquest servei?

— Als territoris com Lleida, amb un fort pes agrícola, vam detectar que moltes empreses havien d’enviar les reparacions fora de Catalunya, a València o Múrcia, amb els costos i la logística que això implica. Oferir el servei de proximitat redueix temps i despeses i, a més, la reparació pot suposar fins a un 70% d’estalvi respecte a la fabricació d’una peça de plàstic nova. Això comporta també una reducció de la petjada de carboni. Són processos que contribueixen a una millor optimització dels recursos i a la sostenibilitat.

Des de la vostra perspectiva, per què és important apostar per iniciatives com aquesta?

— Per a la Fundació Ilersis, el projecte està plenament alineat amb la nostra missió. Com a Centre Especial de Treball genera noves oportunitats laborals per a persones amb discapacitat o en risc d’exclusió i en reforça l’ocupabilitat a través de formació i acompanyament. Alhora impulsa l’economia circular, perquè allarga la vida útil d’elements de plàstic i redueix residus i emissions associades a la fabricació i al transport de productes nous. Per al teixit empresarial del territori, especialment per a les petites i mitjanes empreses, representa un estalvi econòmic i una major durabilitat del seu equipament.

Així, el vostre client principal són pimes?

— El servei s’adreça a totes aquelles empreses i clients particulars que vulguin donar una solució de reciclatge de plàstic eficient i sostenible. Empreses fructícoles, agroalimentàries, maquinària agrícola. Actualment, estem col·laborant amb empreses com Grup Alimentari Argal, Fruites Font, Vall Companys, Symrise, Urgellnet, Dhöler, Tallers Corbins, Tractor Minguell, a banda d’explorar noves col·laboracions per ampliar l’abast del nostre servei.

L’oferiu a Balaguer. Per què vau decidir començar per aquesta localitat? Hi ha previsió d’ampliar-lo a altres zones del territori?

— Vam començar a Balaguer perquè hi havia una activitat econòmica ja operativa com a Centre Especial de Treball i les persones que la gestionaven volien fer un pas al costat. Des d’Ilersis ho vam veure com una bona oportunitat per crear llocs de treball per a persones del nostre col·lectiu que viuen a la comarca de la Noguera. Som en fase de creixement i consolidació, i no descartem expandir el servei a altres zones ni incorporar la reparació d’altres materials com el PVC, la poliamida o la fibra de vidre.

Quantes persones de la Fundació hi treballen? Quin impacte té el projecte en les seves vides?

— Actualment, hi treballen vuit persones de la Fundació, totes amb discapacitat o en risc d’exclusió social. Prioritzem la contractació de residents a Balaguer i disposem d’equips multidisciplinaris de suport que fan el pla d’acollida i el seguiment individualitzat d’objectius. Oferim orientació i accions formatives per millorar l’ocupabilitat i, a curt termini, preveiem noves incorporacions per continuar garantint un servei de qualitat.

Per acabar, com t’imagines el futur d’aquest servei? Quins reptes o oportunitats us agradaria explorar?

— Durant anys, la tendència de la societat ha estat el model consumista basat en la producció massiva i el consum excessiu. El canvi de paradigma cap a models de producció i consum més responsables obre un escenari molt favorable. Ens proposem explorar nous mercats i col·laboracions, ampliar la capacitat de reparació i consolidar un model sostenible i inclusiu. Els principals reptes impliquen captar nous clients per incrementar la contractació de les persones del Centre Especial de Treball i per adequar espais i maquinària, amb noves infraestructures que millorin la qualitat del servei.

The post Carlos Burgués: “Reparar el plàstic pot suposar fins a un 70% d’estalvi respecte a la fabricació d’una peça nova” appeared first on Ilersis.